Fins fa tres dies tenia un mòbil que funcionava perfectament tot i els cops que li havia donat, m'havia caigut de la butxaca, de sobre el portàtil mentre el transportava, de la bossa, de la tauleta de nit, fins que, finalment, em va caure, una vegada més, del llit, i aquesta vegada ja no es va tornar a engegar. Tenia 6 mesos d'ús i ja estava inservible. Quina ràbia!
Fer les coses amb vegueria, o fer-les de pressa i corrents, o fer-les per inèrcia, ens porta a fer les coses sense fixar-nos-hi. Fixar-nos en què? Fixar-nos en els riscos que pot córrer si no ho fem a consciència.
Les claus que
estan penjades darrera la porta, hi són per evitar intrusos, i quan obrim la
porta, aquestes claus haurien de quedar allà on eren, o bé endur-nos-les. Doncs
bé, per què sempre em cauen del pany? L'excusa que he trobat és que el pany té
poca profunditat i les claus són llargues i tenen un clauer que fa de contrapès
i les ajuda a caure. Però perquè, sabent-ho, poques vegades m'he plantejat
agafar-les bé abans que caiguin i deixar-les tal i com les havia trobat? Senzillament,
anava pensant en les meves coses i no m'havia fixat que això podia passar. I
mira que m'hi he trobat vegades! Però fins que no he estat conscient que aquell
terra podia ratllar-se, o que el lloc de les claus no era el terra, no he estat
capaç de posar-hi consciència.
“Sóc” un desastre...
sí, ho sóc, o més ben dit, ho era... per què he decidit deixar de “ser-ho”.
Des que poso
consciència a les coses que faig, ja no em cauen de les mans... curiós? No! No és
curiós, és la causa-efecte, la raó d’existir del conductisme, és el que passa
quan posem consciencia en allò que fem. No es tracta de res més. I sí, alhora,
podem seguir pensant en les nostres coses!
Senyors, pixar
drets amb el plàstic inferior de la tassa abaixat, és un risc per a la senyora
que després s'asseurà en aquella tassa, i tot i així, és un risc que molts esteu
disposats a córrer. Sabeu que la podeu tacar, i si ho feu, us n'adoneu! Però tot
i així, només alguns, decidiran recollir la goteta amb un trosset de paper de vàter
i deixar-lo tant net com l'havien trobat. N'hi ha que directament no volen
córrer el risc i aixequen la tapa directament, i els que encara ho fan millor,
s'asseuen a la tassa per pixar! Perdoneu, però si tots ho féssiu, us estalviaríeu
lavabos públics impracticables i relliscades en sortir dels urinaris.
Doncs bé, i si m'aplico el “cuento”?
Què passaria si, de cop i volta, decidís posar atenció a tot el que faig? Potser deixaria de ser un desastre? Potser em sentiria millor?
Ho provaré!
A ser un
desastre, se n'aprèn, n'estic segura. Podem aprendre'n de petits o de més
grandets, però és un comportament del que hem rebut una determinada resposta
emotiva i que hem decidit perpetuar (segurament de manera inconscient). Pot estar una mica condicionat per la
nostra habilitat a l’hora de fer les coses, però no deixa de ser un
comportament influenciat per la nostra manera de pensar i pel nostre entorn.
El comportament
és adquirit. Podem tenir més habilitat o menys, i precisament per què tenim
consciència i seny, sabem que podem resoldre les nostres mancances fent èmfasi
i dotant-nos d'eines per fer que aquestes habilitats millorin. No ho fem així
quan aprenem a tocar el piano? O la flauta? O quan aprenem a nedar? O quan
juguem a futbol o a bàsquet?
Són comportaments
adquirits, com deixar les claus al seu lloc, el mòbil en un espai lliure de
cops i caigudes, els cables ben col·locats per evitar entrebancar-se, la tassa
del vàter neta una vegada feta servir, etc. Collons! Des de ben petits i
mitjançant l'aprenentatge per descobriment (el més significatiu dels
aprenentatges), vam aprendre què era la llei de la gravetat... sembla mentida
que a dia d'avui (adults com som) encara no tinguem clars quins són els seus
efectes.
Parlo per mi,
però també per qui llegeixi aquest escrit.
No es tracta d’una qualitat d’una persona, no es tracta d’una etiqueta que posem a algú i que difícilment pot canviar, es tracta d’una actitud.
Ser un desastre
és una actitud que podem decidir canviar en qualsevol moment, en qualsevol
lloc, en qualsevol circumstància. No cal esperar a demà o a que sigui el proper
dilluns (com fem en iniciar una dieta d'aprimament), cal prendre la decisió i
actuar en conseqüència des d'aquest mateix moment.
I els experts en neurociència, què en pensen?
David Bueno, biòleg
i neurocientífic especialitzat en educació comenta, en una entrevista que li va
fer en Pau Rodríguez per “El Diari de l’Educació”, el 16 d’abril de 2015[i]:
“podem intentar revertir un comportament que algú va adquirir quan era petit,
però no es revertirà per sí sol, sinó que caldrà enfortir les connexions
neuronals per què es produeixin de manera més freqüent i així aconseguirem el
canvi en el comportament que desitgem”.
Susan Greenfield,
professora de Farmacologia a la Universitat d’Oxford i directora de la Royal
Institution of Great Britain, considera que la consciència és una realitat
variable, que existeix en diversos graus i en l’estructuració dels quals són
molt importants les xarxes neuronals, que s’estenen com neuromoduladors per què
aquestes associacions de cèl·lules puguin actuar de manera unitària en poc
temps. Aquests neuromoduladors estan en la base del nostre estat d’ànim,
sentiments i emocions. Les emocions són per a aquesta neurocientífica, la forma
més bàsica de consciència.[ii]
Mira al teu
voltant. On és el teu mòbil? Ara que el tens a la vista, com et sents? Si li dones un copet amb el colze, si l'empenys amb
uns papers, si està a prop d’un got d'aigua o d’una tassa de cafè, si hi tens
alguna cosa al damunt, si el tens connectat al carregador ubicat en un lloc
lluny de l'endoll on està endollat... fixa't-hi! Creus que corre algun risc? Si
és així, actua immediatament, evita el risc de sentir-te malament per un fet
que podries haver evitat, per què llavors, agrairàs no haver de passar el tràngol
de passar uns dies sense smartphone, sense poder contactar amb els teus o poder
fer servir el googlemaps per arribar a la teva cita, sense tenir el calendari on
s'indiquen les reunions de feina i els sopars amb els amics, o l'aplicació de
les tasques pendents, etc. Estalvia't el mal tràngol. Estalvia't que algú pugui
dir-te mai, que la teva manera de “ser” el mata cada vegada que et veu, la qual
cosa et farà sentir molt malament si aprecies aquella persona.
Deixa de SER un
desastre i FES el que convingui per evitar que et prenguin per algú que no vols
ser. I de passada, et sentiràs molt millor! ;-)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada