Fer el cim i gaudir del camí

I surts fora al carrer i comences a córrer, i el vent et va... (no, no... això no continua com “Vespre” d’Els Pets) I a mida que vas corrent et preguntes si arribaràs a l’objectiu, i observes, i t’adones que pel camí hi ha mil i un detalls plens de bellesa que mereixen ser atesos, i t’atures, i observes el camí que et queda per fer, respires, ... i mires enrere... i t’adones de tot el camí que ja has recorregut, de les roques que has sortejat, de les pedres que has saltat,... respires i notes l’olor de les flors, i decideixes continuar perquè, qui sap quines sorpreses més et depara el camí. I segueixes corrent, turó amunt, pensant en tot allò que et perds cada dia quan no surts a córrer per la muntanya, i et promets que sempre que puguis, ho faràs, arribaràs fins al cim.

Sóc a mig camí, pensava que ja seria fosc, però encara m’hi veig, per què no seguir? Què m’espera al final? Pedres i més pedres per saltar, per grimpar, per esquivar. Pedres i més pedres. Però també flors i més flors, i olors diferents, i segueixes pujant, i la vegetació és més abundant, i de cop, notes aquella olor que et transporta a instants feliços del passat, aquella olor que et recorda a la infància, als campaments, a les excursions amb el Cau, aquella olor de terra mullada, humida ja per la pluja que ha caigut a mig matí. I s’esbossa un somriure als meus llavis. I continuo pujant. El camí es fa estret, els matolls m’acaricien els braços, les floretes grogues encara m’acompanyen com ho han fet en bona part del trajecte per la muntanya, i descobreixo lavanda una mica més enllà. Continuo, sense saber què se’m depararà uns passos més enllà tot i haver fet el mateix recorregut diversos dies, però conscient que mai és el mateix camí.

I finalment, arribo al cim, i escolto el silenci, observo els núvols navegar pel cel, que varia de colors a gran velocitat, el sol es pon, a poc a poc, de mica en mica, allà, a l’horitzó, i observes, embadalida, com les pedres del mur de la torre derruïda adopten aquell color terròs, groguenc, cada vegada més apagat, i el temps s’atura, i em permeto pausar i gaudir d’haver assolit el meu particular objectiu.

Escoltes, i sents els ocells, i també els cotxes que passen per la carretera que hi ha molt més enllà, a la falda de la muntanya. El silenci es fa evident. Desconnectes de tot i de tothom, menys de tu. I en sec t’adones que el teu cervellet comença a funcionar a gran velocitat, com un motor a cinc-mil revolucions. I et permets el temps que normalment no et dónes i penses, i les paraules et brollen com si no hi hagués demà. I corro i salto per les pedres, i les esquivo, i continuo avall pel camí de terra, al galop, sense fre, amb un somriure a la cara notant el vent com m’acaricia els cabells, sentint-me viva, sentint-me jo, escoltant-me. La inspiració arriba en el moment en què no tens un full en blanc a l’abast per plasmar tot el que sents, tot el que veus, tot el que perceps, tot el que ets capaç de viure. I gaudeixes del moment. La dopamina fa el seu efecte, i et sents tan bé, tan activa, tan viva, tan lliure... tan capaç de menjar-te el món... i se t’acudeixen noves idees, nous projectes, noves accions, que ja planeges, que comences a esbossar dins el cap,...

Avui, com tants altres dies, he fet realitat el meu objectiu, i he gaudit de l’experiència d’aconseguir-lo. Assolir una fita és molt important, no li trec el mèrit, però tan important és fer el cim com donar-se el temps necessari per gaudir dels detalls del camí a recórrer per assolir-lo. Assaborir l’arribada al cim és gratificant, gloriós, reconfortant, però també ho és saltar i grimpar sobre les pedres que et trobes al camí i, que sovint et trobes a la vida, donar-te el temps per sentir l’olor de la terra mullada, notar el perfum de les flors, veure el moviment dels núvols, percebre els matisos de colors del cel, fixar-se com les pedres canvien de to, gaudir de la posta de Sol... allà a l’horitzó.

Pren-te el temps que calgui, planteja't reptes, prepara't per assolir objectius, però sobretot, no dubtis ni un moment, que del que més aprendràs és de tots els obstacles i els regals que et trobaràs pel camí, aprofita'ls. Gaudeix de la vida, perquè un camí ple de sorpreses és l'únic que pots estar segur que et depara el futur.

@martaolle